Ciutadà, no consumidor
Els darrers diumenges de mes s’emet a La 2 de TVE ‘Voces contra la globalización’, una perla enmig de la teleporqueria televisiva a la qual ens volen acostumar. He decidit dedicar-li el meu primer article a aquest diari, al que desitjo la independència que proclama al seu títol, perquè és l’única facultat que ens fa crítics i, en conseqüència, lliures.
Aquests reportatges plantegen un nou paradigma possible i real, ara i aquí. Ens mostren la realitat tal com és i ens ensenyen com la nostra responsabilitat és factor clau a la solució dels problemes. Podem fer quelcom. I una de les actituds és ser cada vegada més ciutadà que consumidor. Mireu al vostre voltant: absolutament tot està muntat de tal manera que diàriament consumim. El primer món és només un 20% de la població mundial i gasta un 80% dels recursos naturals, a costa de veure i ignorar que moren de gana cada dia més de 35.000 nens, que les corporacions multinacionals i els seus acòlits (OMC, FMI i BM) patenten medicaments que salvarien milions de vides i subvencionen exportacions dels països desenvolupats, infravalorant i deixant sense opció de mercat els productes dels africans i sudamericans. Penseu-hi, abans de comprar Coca Cola, d’anar al McDonalds, de comprar comerc injust. Així, amb petits gestos, canviem el món.
Primavera
El 21 de març va començar aquesta atípica primavera. El mateix dia un veí de la nostra localitat va boicotejar la zona blava del municipi per raons amb les quals estic absolutament d'acord i que, d'ençà del descarat encariment del servei per part de l'ajuntament, són motius que estan en boca i lletra de tothom (veieu L'espai del ciutadà al web municipal). Com sabeu, des del 2 de gener d'enguany la retirada de denúncia per no col·locar comprovant d'aparcament és de 5 €. Una barbaritat, tenint en compte l'escàs espai que hi ha al municipi i els preus de les poblacions veïnes. Sense parlar dels favoritismes de les treballadores municipals d'aquest servei. A més d'un mail de resposta als veïns, el regidor Callau esgrimeix l'argument que la zona blava adrianenca és la més barata de les rodalies. Però, com molt bé li ha comentat algún veí, Sant Adrià no pot comparar-se a d'altres localitats (cinemes, teatres, mitjans de comunicació públics, zones verdes, parcs, neteja... serveis ciutadans que responen a les demandes de diferents sectors de la població). Així, comparar Sant Adrià amb Badalona o Santa Coloma per algunes qüestions i ser la germana pobra per d'altres no és una estratègia coherent quan la línia que les delimita toca la butxaca del ciutadà. I més quan existeix la sospita de falsificació de documents per part de treballadors municipals per obtenir places d'aparcament. En fi, quantes sorpreses més ens depararà aquesta atípica primavera?
La pubilla
Quina bona estratègia la del Sito! Caigut i denostat el Tàrraga aquesta legislatura, amb la joventut puixant de l’Escuder, amb la necessitat de renovar un partit plagat de jubilats i associacionistes i amb el baby boom de la generació setentera que demana pau i tranquilitat (a més d’esports, reality shows i narcotització consumista), l’elecció de Segura és un cop d’efecte al més pur estil modernitzador. Jove, amb bona imatge -sempre cal no haver tingut passat si ets públic, o semblar no haver-lo tingut-, advocada; aleccionar-la en el tracte amb l’electorat (el més carent en ella) serà l’objectiu del Sito aquesta legislatura. Així, amb la pubilla escollida, podrà allunyar-se del mundanal ruido i descansar tranquil que, de ben segur, és el que vol des de fa uns anys.
Per la diversitat, no a les majories absolutes. Enlloc
Les majories absolutes, com a uniformes, són totalitarismes ocults sense possibilitat de diàleg i escolta activa i són també immovilistes per antonòmàsia, ja que generen el tancament de les èlits polítiques a gàbies de vidre, on els veus però ells a tu no i on creuen tenir, sempre, la raó. A vegades, fins i tot, la dosi d’autocomplacència resulta realment aterradora.
Els governs mestissos, en canvi, són molt més actius, més amplis: enriqueixen i dinamitzen el procés polític. Com que són fills de diferents opcions i fruit de debats intensos i de diàleg creatiu, les seves preses de decisions satisfan a una majoor proporció de la ciutadania.
Sant Adrià viu des de fa molts anys una majoria absoluta que no li convé en absolut, no pel partit que la exerceix -qualsevol faria el mateix- sinó perquè no és saludable deixar totes les decisions a mans de les mateixes persones. I sí ho és la suma constant de voluntats diverses i d’esforços per arribar a acords.
En fi, recordem-lo el diumenge electoral.
Y estos tres son inéditos aún:
Erari públic
Fa uns anys l’absència de transparència informativa a l’ajuntament adrianenc era francament escandalosa. El més preocupant és que aquesta desinformació -i no és per excés de dades com a la societat- també era palesa dins del propi organisme, on les àrees funcionaven, fins fa ben poc, sense cap tipus de relació i amb les conseqüents repeticions de feina o la manca d’aquesta -sempre pot ser potestat d’un altre el que demana el ciutadà.
Actualment, però, amb la plana web hem guanyat una mica, sobretot cara l’usuari, tot i que no tant com per llençar coets. Això sí, la transcripció dels plens ens permet saber dades tal com el sou dels càrrecs públics.
I aquest article vol parlar de l’erari públic, aquesta gran butxaca a la qual es contribueix i a on van a parar els IBI, els IVTM (vehicles), les taxes diverses (des del clavegueram fins a el dret d’examen d’una oposició) i que finança, entre d’altres, el sou dels regidors i l’alcalde.
Mirant aquestes xifres he conclòs que aquella ciutadania que no arribi a fi de mes té una opció per solucionar la seva economia: fer-se polític. Quan el jovent adrianenc lluita per ser mileurista, trobar una feina no precària i no veure’s ofegat per pagar-se la hipoteca -dependre dels vots cada quatre anys també és precaritat, però a Sant Adrià el PSC no ha de témer amb la majoria absoluta-, quan els pensionistes ni poden comprar les hortalisses per fer l’amanida, quan els pares de família temen l’arribada de les vacances i els temps d’esbarjo, els seus regidors amb dedicació exclusiva cobren entre 32.500 i 48.500 € bruts anuals. La primera xifra és percebuda pels nous regidors -al llenguatge planer de la societat: sense experiència- i la segona pels qui són veterans -aquells qui escalfen seient des de fa anys. Assistir al ple suposen tres-cents euros i a una comissió informativa, dos-cents. En acabar la trajectòria política a primera fila, quan faci anys que escalfes seient i ja no puguis prendre part del ple, sempre pots ser nomenat càrrec de confiança (recorden tots els que teniu CiU després de dues dècades de govern a la Generalitat, quina era la seva feina real i efectiva?). Suposadament exerciràs d’assessor polític (algú que no era capaç de portar la seva regidoria o la seva cartera té capacitat d’assessorar algú?) i t’embutxacaràs 48.000 € bruts anuals.
Just? Home, que volen que els digui. No crec, amb el cor a la mà, que s’esforcin tant com per percebre aquests sous i que, més aviat que per servei públic, desig d’un món millor, filantropia..., molts dels integrants del ple adrianenc hi són per tenir un mitjà de guanyar-se la vida. Que és molt respectable, eh!... però que vagin de cara. Això sense tenir en compte privilegis afegits: urbans que et deixen aparcar en doble fila, facilitats en concursos públics d’habitatge o places d’aparcament, dinars i sopars pagats per tots, etc. Ironies de la democràcia. Però amb quatre bones paelles populars se’ns oblida tot. Quan aprendrem, els ciutadans?
Disculpa
Tenia un altre article escrit per La Torratxa però el somni d’avui m’ha fet canviar d’opinió. Ma mare sempre em diu que a més de demanar perdó, que està molt bé i és molt honest, he d’evitar els paranys que provoco perquè hagi de demanar-lo. Perquè quan em disculpo, el mal ja està fet, la ferida s’ha obert i sagna i trigarà el seu temps a tancar-se i sempre hi restarà la cicatriu. És molt sàvia, ma mare, moltíssim. I sap molt bé el que es diu i, evidentment, em coneix profundament.
Dons bé, fa uns mesos, arran de la publicació d’un article a aquesta mateixa columna, que m’he allunyat d’una persona a qui aprecio i estimo i amb qui em sento molt lligada perquè, curiosament, no he deixat de pensar en ella en tot aquest temps. Li vaig fer mal i vaig utilitzar una forma indigna de solucionar un malentès amb ella. Aquesta persona ha aparegut avui al meu somni i m’ha dit el que sempre em diu ma mare: que sí, que em perdona, però que no esperi grans expressions d’amor per part seva -sempre li retrec que no abraça prou als éssers estimats- i que no oblidi que la ferida ja existeix i que l’he creada jo, perquè abans no hi era. I per això m’he decidit a escriure aquest article. Per demanar-li disculpes. Per fer-li saber que no l’oblido. I per dir-li, ho sento. Per enèsima vegada.
Festa Major
M’agrada molt la Festa Major. D’arreu. Admiro les tradicions seculars dels pobles. La Festa Major apel·la a un dels sentiments més difícils de contenir: la pertinença, l’arrelament, la seguretat de la família, del clan i, per extensió, de la comunitat. Són els únics dies dels anys on la ciutadania pren part activa de la societat, on gaudeix dels espais públics, on visita els centres que potser ignora la resta de l’any, on balla, riu, s’engresca i on la gent -i és el que més m’emociona- s’estima, se saluda, tanca velles disputes, inaugura noves amistats i, sobretot, comparteix. A la Festa Major, Sant Adrià esdevé una germanor palpable, tothom està feliç: els nens que juguen a la fira, els adolescents a qui deixen sortir a la nit i descobreixen les primeres relacions, els joves que rebenten la nit i acaben amb un bany a la sortida del sol, els adults que són més generosos i permissius i que també gaudeixen d’uns dies més d’esbarjo, els avis que observen, amb els seus ulls savis, i participen de la comunitat. Això no té preu. Això no es pot comprar. Això s’ha de sentir. Sant Adrià és exemple, més enllà d’activitats i concerts, de fer de la seva Festa Major un esdeveniment del qual sentir-se orgullós i gaudir any rera any. I això ens caracteritza. Bons i saludables dies per tothom!
